Quan vas aplegar era una gran ciutat més. Un lloc inert, fred i buit. Et senties perdut entre l’asfalt, els edificis i els vehicles. Però poc a poc es va anar omplint: de persones, d’històries, de sentiments. I de sobte tot era diferent, encara que te’n hages adonat massa tard. I ara, des de la teua habitació apures els últims instants abans de deixar-la. Et quedes amb el millor, això t’ho endus darrere. És hora de deixar pas als que vindran i que l’ompliran amb les seues vivències.
Però ara comença una història que parla d’un déjà vu, d’un sentiment de tristesa. De nou una despedida no volguda. Uns mesos envoltat de gent molt gran, de persones diferents que juntes poden crear un conte difícil d’oblidar. Cadascú amb les seues coses. Un mosaic irrepetible.
I, al final de tot, hem quede amb un abraç.
Gràcies.
