Quan vas aplegar era una gran ciutat més. Un lloc inert, fred i buit. Et senties perdut entre l’asfalt, els edificis i els vehicles. Però poc a poc es va anar omplint: de persones, d’històries, de sentiments. I de sobte tot era diferent, encara que te’n hages adonat massa tard. I ara, des de la teua habitació apures els últims instants abans de deixar-la. Et quedes amb el millor, això t’ho endus darrere. És hora de deixar pas als que vindran i que l’ompliran amb les seues vivències.
Però ara comença una història que parla d’un déjà vu, d’un sentiment de tristesa. De nou una despedida no volguda. Uns mesos envoltat de gent molt gran, de persones diferents que juntes poden crear un conte difícil d’oblidar. Cadascú amb les seues coses. Un mosaic irrepetible.
I, al final de tot, hem quede amb un abraç.
Gràcies.
OOOhhh VicenT! la "T" final és pel tò valencià que ja saps que sempre m'ha agradat! Si si, aquest trajecte ha finalitzat, però ja sabem que de tan en tan, viatjant et retrobes amb vells companys d'aventures i en aquest precís instant, la felicitat t'omple en compartir el record d'aquells temps passats.
ResponEliminaUna forta abraçada des de Barcelona, aquesta gran ciutat a primer cop d'ull freda i inerta, però que com a tot arreu són les persones que hi viuen o s'hi aturen de tan en tan, el que la fa màgica...
Espero retrobar-nos algun dia tot passejant per la vida!